El meu 1-O
1 d'octubre 2017
Les hores són aproximades ja que no sóc capaç de recordar amb precisió quan va succeir cada esdeveniment però puc assegurar que s'apropen molt a la realitat.
5:45h. Arribo amb la meva parella al Casal del Barri Congrés-Indians al C/ Manigua. Ja hi ha unes 150 persones davant les portes del casal. A dins també s'hi veu gent...
El dia s'ha aixecat gris i plujós però allà estem.
6:45h. Es fa el silenci. Una persona explica què hem de fer si ve la policia. Haurem de seure, tranquils, i agafar-nos pels braços, en cadena, per evitar que desallotgin la seu electoral i la tanquin per impedir la votació del Referèndum.
Comença a ploure i alguns ens refugiem sota els balcons de les cases del voltant. Molts obren els paraigües i es queden, sense moure's ni un dit, davant de les portes del casal fent pinya.
7:00h. Un cotxe dels mossos arriba. Els que ens havíem aixoplugat ens afanyem a ajuntar-nos a tots aquells que estan davant mateix de les portes del casal. Surt una parella de mossos i passen per davant nostre. Porten un sobre a les mans. No veig massa què fan ni on van però al cap de pocs minuts tornen a pujar al cotxe i marxen. Tots aplaudim, alleujats.
7:30h. Torna a aparèixer el cotxe dels mossos i fem el mateix moviment. Tots units, en silenci expectant. Està clar que d'allà no ens trauran... Aparquen el cotxe davant nostre, surten i es queden "fent guàrdia" però no diuen res. Nosaltres tampoc diem res. Al cap d'una estona, pugen al cotxe i marxen. Tornem a aplaudir però els nervis comencen a aflorar. Almenys, jo estic nerviosa.
7:45h. El moment més impressionant i impactant d'aquelles hores: arriben les urnes. De cop i volta, un cotxe s'atura davant la porta del casal bloquejada per més de 100 persones. Des de que hem arribat, el nombre de ciutadans compromesos ha augmentat. Surten dues o tres persones del petit cotxe (no vaig tenir temps ni de veure quin model era però imagineu-vos un polo o un golf dels 90) i obren el maleter. La gent crida de cop "les urnes!!" però de seguida tothom, conscient del moment, fa un silenci sepulcral. Efectivament, treuen les urnes del maleter, el centenar de persones, com si es tractés d'una coreografia assajada durant dies i exhibint una coordinació impecable, obre un passadís que engull aquelles que transporten les urnes i entren cap el casal. En tres segons, millor que els més veloços de les boxes de la F1, desapareix. Tenim les urnes a dins i seguim fent pinya davant de les portes com si res no hagués passat... En aquest precís moment, m'adono, de veritat, de la trascendentalitat de tot el que està passant. Sortosament, no he hagut de viure mai en la clandestinitat però n'he sentit a parlar molt al meu avi -si estigués aquí amb nosaltres no s'ho podria creure...- i fins i tot als meus pares. Haber de fer entrar unes urnes així a una seu electoral... indescriptible.
8:30h. El pare del meu company, de 88 anys, vol anar a votar ben d'hora. Comque veiem que el casal de Manigua està ben cobert, decidim anar-lo a buscar i enfilar-nos cap a l'escola Pirineu. Quan arribem plou i no portem paraigües. Esperem una estona fins que amaina una mica i comencem a pujar les escales. La gent ens obre el pas, deixant passar aquest home que camina amb dificultats però que no vol deixar de dipositar el seu vot. Quan arribem al pati de dalt, una gentada impressionant inunda tot l'espai. Ens diuen que hi ha unes cadires per la gent gran i anem cap allà on ens trobem una senyora d'edat avançada asseguda i preparada per l'ocasió. Ofereix cafè d'un termo que treu de la seva bossa on també hi porta clavells. Estem esperant que es reinicï el sistema informàtic perquè ja ha estat bloquejat. Ens demanen que posem el "mode avió" per evitar la saturació de les línies i mirar si així poden reprendre Ens estem allà una hora ben bona i no aconsegueixen restablir el programa. Comencem a patir pel pare. Fa fred i hi ha molts nervis. La policia nacional ja ha començat a fer de les seves i es rumoreja que estan pel barri. Finalment decidim marxar, anar a casa i tornar més tard...
12:00h Hem deixat el pare de la meva parella a casa i ens hem dirigit cap a Fort Pienc decidits a votar. Hem fet dues hores de cua però a les 14:17h dipositàvem el nostre vot. Ens han fet passar ràpid. Volien accelerar com fos el procediment perquè feia molt poca estona hi havia hagut estomacades de la policia nacional a una escola de ben a prop. L'helicòpter sobrevolava la zona i els nervis estaven a flor de pell. He vist persones plorar mentre votaven i el personal de les meses emocionats, desbordats per la situació, aguantant un somriure casi impostat per la barreja d'il.lusió, por, emoció i trascendentalitat. Encara ara quan escric aquestes ratlles se'm posa la pell de gallina i penso que el que vam fer aquell dia sortirà als llibres d'història.
14:40h Em trobo amb la meva mare que està fent cua al Mireia, ben a prop del Fort Pienc i em poso al seu costat per acompanyar-la. Hi ha moltíssima gent. El meu company ha marxat a buscar el seu pare per tornar a intentar la seva votació. Nosaltres passem casi 3 hores a la cua del Mireia però finalment entrem i la meva mare diposita el seu vot. Ella també s'emociona. El que està passant és indescriptible. L'helicòpter segueix donant voltes per sobre nostre. El meu company em truca i em diu que ho han aconseguit. El seu pare de 88 anys ha votat al col·legi de la Font Castellana. Mica en mica anem rebent missatges de tots aquells i aquelles que han aconseguit votar. El referèndum tira endavant, malgrat les brutalitats de la policia nacional i la guàrdia civil. No van trobar les urnes, no van trobar les paperetes... la ràbia és gran. Però no poden amb un poble unit i convençut que té tota la legitimitat del món per dipositar els seus somnis i desitjos en una capsa de plàstic. Realment, què hi ha de dolent en tot això???
PD: la jornada va ser llarga i molts la recordarem com un dels dies més emocionants de la nostra vida. Aquí hi he plasmat alguns dels moments que vaig viure però tots sabeu que un dia així és molt difícil de descriure en unes poques ratlles. Nosaltres vam tenir sort. No vam viure cap incident però si que vam poder palpar la violència en cada un dels passos que fèiem per la ciutat de Barcelona. Espero que els que vau patir directament la brutalitat de la policia us estigueu recuperant i espero que aquest despropòsit no es repeteixi mai més al nostre país. Pau, llibertat i democràcia per tots els pobles d'aquest món!
Les hores són aproximades ja que no sóc capaç de recordar amb precisió quan va succeir cada esdeveniment però puc assegurar que s'apropen molt a la realitat.
5:45h. Arribo amb la meva parella al Casal del Barri Congrés-Indians al C/ Manigua. Ja hi ha unes 150 persones davant les portes del casal. A dins també s'hi veu gent...
El dia s'ha aixecat gris i plujós però allà estem.
6:45h. Es fa el silenci. Una persona explica què hem de fer si ve la policia. Haurem de seure, tranquils, i agafar-nos pels braços, en cadena, per evitar que desallotgin la seu electoral i la tanquin per impedir la votació del Referèndum.
Comença a ploure i alguns ens refugiem sota els balcons de les cases del voltant. Molts obren els paraigües i es queden, sense moure's ni un dit, davant de les portes del casal fent pinya.
7:00h. Un cotxe dels mossos arriba. Els que ens havíem aixoplugat ens afanyem a ajuntar-nos a tots aquells que estan davant mateix de les portes del casal. Surt una parella de mossos i passen per davant nostre. Porten un sobre a les mans. No veig massa què fan ni on van però al cap de pocs minuts tornen a pujar al cotxe i marxen. Tots aplaudim, alleujats.
7:30h. Torna a aparèixer el cotxe dels mossos i fem el mateix moviment. Tots units, en silenci expectant. Està clar que d'allà no ens trauran... Aparquen el cotxe davant nostre, surten i es queden "fent guàrdia" però no diuen res. Nosaltres tampoc diem res. Al cap d'una estona, pugen al cotxe i marxen. Tornem a aplaudir però els nervis comencen a aflorar. Almenys, jo estic nerviosa.
7:45h. El moment més impressionant i impactant d'aquelles hores: arriben les urnes. De cop i volta, un cotxe s'atura davant la porta del casal bloquejada per més de 100 persones. Des de que hem arribat, el nombre de ciutadans compromesos ha augmentat. Surten dues o tres persones del petit cotxe (no vaig tenir temps ni de veure quin model era però imagineu-vos un polo o un golf dels 90) i obren el maleter. La gent crida de cop "les urnes!!" però de seguida tothom, conscient del moment, fa un silenci sepulcral. Efectivament, treuen les urnes del maleter, el centenar de persones, com si es tractés d'una coreografia assajada durant dies i exhibint una coordinació impecable, obre un passadís que engull aquelles que transporten les urnes i entren cap el casal. En tres segons, millor que els més veloços de les boxes de la F1, desapareix. Tenim les urnes a dins i seguim fent pinya davant de les portes com si res no hagués passat... En aquest precís moment, m'adono, de veritat, de la trascendentalitat de tot el que està passant. Sortosament, no he hagut de viure mai en la clandestinitat però n'he sentit a parlar molt al meu avi -si estigués aquí amb nosaltres no s'ho podria creure...- i fins i tot als meus pares. Haber de fer entrar unes urnes així a una seu electoral... indescriptible.
8:30h. El pare del meu company, de 88 anys, vol anar a votar ben d'hora. Comque veiem que el casal de Manigua està ben cobert, decidim anar-lo a buscar i enfilar-nos cap a l'escola Pirineu. Quan arribem plou i no portem paraigües. Esperem una estona fins que amaina una mica i comencem a pujar les escales. La gent ens obre el pas, deixant passar aquest home que camina amb dificultats però que no vol deixar de dipositar el seu vot. Quan arribem al pati de dalt, una gentada impressionant inunda tot l'espai. Ens diuen que hi ha unes cadires per la gent gran i anem cap allà on ens trobem una senyora d'edat avançada asseguda i preparada per l'ocasió. Ofereix cafè d'un termo que treu de la seva bossa on també hi porta clavells. Estem esperant que es reinicï el sistema informàtic perquè ja ha estat bloquejat. Ens demanen que posem el "mode avió" per evitar la saturació de les línies i mirar si així poden reprendre Ens estem allà una hora ben bona i no aconsegueixen restablir el programa. Comencem a patir pel pare. Fa fred i hi ha molts nervis. La policia nacional ja ha començat a fer de les seves i es rumoreja que estan pel barri. Finalment decidim marxar, anar a casa i tornar més tard...
12:00h Hem deixat el pare de la meva parella a casa i ens hem dirigit cap a Fort Pienc decidits a votar. Hem fet dues hores de cua però a les 14:17h dipositàvem el nostre vot. Ens han fet passar ràpid. Volien accelerar com fos el procediment perquè feia molt poca estona hi havia hagut estomacades de la policia nacional a una escola de ben a prop. L'helicòpter sobrevolava la zona i els nervis estaven a flor de pell. He vist persones plorar mentre votaven i el personal de les meses emocionats, desbordats per la situació, aguantant un somriure casi impostat per la barreja d'il.lusió, por, emoció i trascendentalitat. Encara ara quan escric aquestes ratlles se'm posa la pell de gallina i penso que el que vam fer aquell dia sortirà als llibres d'història.
14:40h Em trobo amb la meva mare que està fent cua al Mireia, ben a prop del Fort Pienc i em poso al seu costat per acompanyar-la. Hi ha moltíssima gent. El meu company ha marxat a buscar el seu pare per tornar a intentar la seva votació. Nosaltres passem casi 3 hores a la cua del Mireia però finalment entrem i la meva mare diposita el seu vot. Ella també s'emociona. El que està passant és indescriptible. L'helicòpter segueix donant voltes per sobre nostre. El meu company em truca i em diu que ho han aconseguit. El seu pare de 88 anys ha votat al col·legi de la Font Castellana. Mica en mica anem rebent missatges de tots aquells i aquelles que han aconseguit votar. El referèndum tira endavant, malgrat les brutalitats de la policia nacional i la guàrdia civil. No van trobar les urnes, no van trobar les paperetes... la ràbia és gran. Però no poden amb un poble unit i convençut que té tota la legitimitat del món per dipositar els seus somnis i desitjos en una capsa de plàstic. Realment, què hi ha de dolent en tot això???
PD: la jornada va ser llarga i molts la recordarem com un dels dies més emocionants de la nostra vida. Aquí hi he plasmat alguns dels moments que vaig viure però tots sabeu que un dia així és molt difícil de descriure en unes poques ratlles. Nosaltres vam tenir sort. No vam viure cap incident però si que vam poder palpar la violència en cada un dels passos que fèiem per la ciutat de Barcelona. Espero que els que vau patir directament la brutalitat de la policia us estigueu recuperant i espero que aquest despropòsit no es repeteixi mai més al nostre país. Pau, llibertat i democràcia per tots els pobles d'aquest món!
Comentarios
Publicar un comentario